Autoavaluació

Al llarg de l'assignatura de Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement he pogut aprendre i desenvolupar moltes competències en relació a les noves tecnologies i els seus usos educatius. D'una banda, he après i reforçat habilitats que ja tenia amb certs programes o plataformes com Blogger o el Moodle, dels quals considero que ja tinc un al grau de coneixement. Tanmateix, també he tingut la oportunitat de conèixer nous aplicatius com Scratch o Symbaloo. 

D'altra banda, també he analitzat en profunditat alguns temes nous o poc tractats com: les noves tecnologies, quines possibilitats i limitacions tenen, com funciona la web 2.0, la tipologia i filosofia dels programes educatius, quins efectes tenen els mitjans de comunicació, que diuen els autors en relació a les TIC, etc. Arrel d'això m'han sorgit diferents dubtes o inquietuds sobre les aplicacions a l'àmbit de l'educació social, sobre els riscos que comporten les noves tecnologies, sobre l'escletxa digital...a les quals he pogut anar donant resposta ja sigui a classe o per iniciativa pròpia. 

En conseqüència, puc dir que aquest assoliment de coneixements pot ajudar-me a la consecució d'una pràctica educativa efectiva a través de les TIC. Considero que tinc les aptituds necessàries per donar resposta a una formació centrada en un aprenentatge interactiu i significatiu, basat en la creació del coneixement i no en la simple repetició, on les eines principals siguin les persones i les tecnologies. No obstant, això representa gairebé una utopia i un camí ple d'obstacles especialment en l'educació social, així doncs, crec que ens ha mancat força pràctica sobre com desenvolupar els nostres propis projectes dins del nostre àmbit professional. 

Respecte a les fonts d'on he pogut extreure tot aquest coneixement determinaré que la major part de les lectures han estat altament interessants i les valoro molt positivament, concretament per la reflexió que et proposen algunes d'elles. D'altra banda, les classes teòriques han estat enriquidores respecte a l'adquisició d'unes competències bàsiques per desenvolupar un treball autònom suficientment coherent i elaborat amb l'assignatura, és a dir, sense les classes teòriques no podria haver fet l'anàlisi i reflexió que comportava el treball individual. 

En relació a l'exercici d'avaluació, com ja vaig comentar en aquest mateix, em va servir per fer una síntesis de les meves idees principals respecte dels articles i també respecte a l'ús i la utilitat del blog. Per últim, en referència al treball en grup aquest ha estat molt positiu pel que fa a la creació d'una pràctica educativa que sigui realment innovadora i que compti amb una metodologia que sigui motivadora i eficaç. No obstant, com també vam comentar en la presentació, des del meu punt de vista, ha mancat la posada en pràctica del projecte per tal de comprovar la seva eficacia i utilitat. 

En definitiva, TAC ha estat una assignatura enriquidora, tot i que destacaria algunes limitacions o punts febles tals com: l'ús d'eines que ja coneixiem i que, en un principi, no ens han motivat gaire, la manca d'una part més pràctica o aplicativa per tal de realitzar un veritable coneixement significatiu, la no existència d'una pauta fixa sobre tot allò que calia o no calia fer. 

Respecte a mi mateixa valoro molt el fet de realitzar un treball constant que ha acabat per confeccionar aquest blog, aixi com la lectura de tots els articles i el desenvolupament d'un treball encarat al meu futur professional. No obstant, també com a punts febles del meu treball crec que el blog requeria de molta més dedicació i reflexió per part meva i que se'n podia treure molt més profit arrel d'aixó, tant per la part teòrica com pràctica. 

Exercici d'avaluació

  1.  De TIC a Tac, el difícil tránsito de una vocal.

En aquesta afirmació l’autor ens fa reflexionar sobre la importància d’altres elements molt més enllà de les pròpies TIC. Així el context escolar, la cultura que es desprèn de les pràctiques, les metodologies utilitzades a l’aula, el paper del docent, ... Són molt més rellevants del que ens pensem i, per aquest motiu, també cal tenir-los en compte. En el propi article de Sancho es comenta, doncs, que de per sí soles les TIC no milloren l’educació i l’aprenentatge, es requereix d’un canvi molt més profund a nivell educatiu. Hem  de deixar d’entendre l’educació com a simple transmissió de coneixements i començar a comprendre que qui ensenya també pot aprendre i que qui aprèn també pot ensenyar, és a dir, reinventar els rols dels docents i dels discents. Per assolir-ho cal que siguin els professors els que facin de guies i acompanyadors de l’ensenyament perquè el que importa ja no es transmetre coneixements sinó facilitar i seduir a l’altre per tal de que aprengui per si mateix.

En aquest sentit, he volgut destacar algunes de les pràctiques, suggerències  o metodologies que posa de manifest l’Alejandra Bosco Paniagua en el seu article de l’any 2008 ( De la supuesta relación entre tecnología y innovación educativa: ¿Cuándo las TIC mejoran la educación). D’una banda, hem de començar a centrar-nos en l’ensenyament sense que sigui tan important quant novedós i modern sigui un aparell tecnològic. En aquest sentit es referència, com a l’article de Sancho, que únicament per emprar les TIC no es millora l’educació sinó que s’ha de posseir un mètode o activitats planificades que motivin i que interessin, a ser possible amb l’ús de les TIC. D’altra banda, emprar aquestes tecnologies hauria d’anar encaminat a l’assoliment de diversos tipus de competències: tant tecnològiques, com acadèmiques, socials i intel·lectuals. A més de l’adquisició d’habilitats per treballar tant individual com col·lectivament. Amb aquest motiu, s’ha d’evitar la improvisació, és a dir, totes aquestes competències i habilitats han d’estar pensades i reflexionades per tal de que no siguin activitats paral·leles a les activitats comuns sinó que estiguin planificades per estar integrades amb la resta del currículum escolar.  

En definitiva i des del meu punt de vista, no podem elaborar un currículum on cada assignatura estigui separada de la resta. El coneixement no es pot dividir i l’ús de les TIC pot afavorir aquesta adquisició si són emprades de manera eficient i coherent. Cal una modificació en profunditat del currículum escolar, del paper dels protagonistes de l’acte educatiu, de les activitats i metodologies emprades i, també de la concepció de la educació en general.

   2. Interactivitat

Per donar resposta a aquesta segona pregunta hem centraré en l’article de Roberto Aparici i Marco Silva del 2012 (Pedagogía de l’interactivitat) tant per explicar què és la interactivitat com per analitzar el seu ús. El que es desprèn d’aquest text es que necessitem un canvi per afrontar l’educació, un canvi profund, holístic i integral de tota la societat. Parafrasejant el que ells diuen cal superar el vell paradigma de l’educació transmissiva (on aprendre significa escoltar un professor i el coneixement es dins d’un llibre o dins les TIC)  i centrar-nos en un ensenyament que permeti la reflexió, la col·laboració i, en definitiva, l’aprenentatge significatiu. Aquest nou ensenyament interactiu estaria centrar en el model <<Feed- Feed>>, on es considera que tots els participants tenen la capacitat de crear continguts i de interrelacionar-se, tot permetent l’autogestió, la co-creació i l’intercanvi d’informació i la construcció del coneixement. Mitjançant la web podem establir aquest nou model i superar els mitjans tradicionals, on la veritat ja estava escrita, era inamovible i en cap cas, creada per un mateix.

Tanmateix, per exemplificar aquesta pedagogia tractaré d’explicar com en el nostre propi projecte de l’assignatura, hem volgut salvar el paradigma transmissiu i centrar-nos en l’interactiu. Primerament, val a dir que tot i que la plataforma Moodle és una eina ja coneguda i bastant emprada per molts de nosaltres, vam considerar que ens permetia  crear un espai d’autoría i de construcció del coneixement amb els nostres discents. D’una banda, per què es troba dins de la web 2.0 i d’altra banda, perquè compta amb multituds d’eines i metodologies que així ho permeten. En segona instància, s’ha d’especificar que la nostra intenció era crear un curs que fos realment útil, profitós i significatiu per a ells, tot donant la possibilitat de pensar per si mateixos i exposar els seus dubtes i interessos.

En tercer lloc, també hem volgut assumir canvis en els rols de professors i alumnes. Es considera a tots per igual i l’única diferència es que el docent és el facilitador i guia de l’aprenentatge , però cal deixar clar que ell també estarà aprenent al llarg de tot el procés. Així doncs, l’objectiu es que s’aprengui per descobriment i no per instruccions, que es cooperi i es col·labori per arribar a la construcció del coneixement i que tothom ha de participar amb un alt grau de compromís amb la resta de membres.

En definitiva, la pedagogia interactiva requereix de molt d’esforç i participació i, de la mateixa manera, que per passar de les TIC a les TAC necessita de grans canvis en totes les esferes educatives, polítiques i socials. No obstant, és un canvi pel qual val la pena lluitar i tractar de millorar dia i a dia i pas a pas.

   3. Blog

En el decurs de l’assignatura tots hem anant realitzant un portafoli d’aprenentatge en el qual hem anat publicant entrades sobre allò realitzat a les classes. Des del meu punt de vista, ha estat una eina molt útil per a la organització del contingut d’aquesta, per a la reflexió i, fins i tot, per a la cerca de nova informació. Considero que no puc qualificar el meu blog com únicament reproductor, interactiu o transformador, ja que he anat variant al llarg del curs i no totes les entrades han estat igual d’elaborades o reflexionades. No obstant, crec que està molt més a prop d’un ús reproductor o interactiu que no pas transformador, ja que per assolir aquest es requereix de molta més experiència i reflexió de la qual tinc o almenys de la que m’han ensenyat.

En primer lloc, he fet moltes entrades que estan encaminades cap a la reproducció de coneixements, és a dir, a partir d’allò explicat a classe o llegit fóra d’aquesta, he realitzat una entrada que resumeixi i expliciti allò fet. Com clar exemple pot ser; la meva entrada sobre el text de: docència virtual i aprenentatge autònom  o bé l’entrada sobre la ràdio.

En segona instància, i com a aprenentatge simbòlic interactiu puc dir que són totes aquelles entrades en les quals he tingut la oportunitat de reflexionar i de crear el meu propi coneixement, de que a través de la facilitació d’un coneixement he expressat el que per a mi significa i a través del qual he realitzat, doncs, un aprenentatge significatiu. Per exemplificar-ho citaré un parell d’entrades que em sembla que acompleixen amb aquestes característiques: la de l’article de co-educar la mirada contra els estereotips de gènere i la de l’era tecnològica, on he tingut la oportunitat d’expressar-me i de reflexionar sobre aquells coneixements que em van ser facilitats.

Per últim, i com aprenentatge transformador, cal dir que considero que aquest és un aprenentatge que surt d’un mateix, que està inspirat per la pròpia curiositat i ganes d’aprendre i que, per aquets motiu, rep aquest nom, ja que acaba per transformar la persona de simple consumidora d’informació a agent actiu i independent d’aquest consum. Per manca de temps i poder també una mica per desconeixença no m’he centrat gaire en aquest aspecte del blog, malgrat tot crec que hi ha entrades que sí que ho reflecteix, tals com: l’entrada del Symbaloo, en la qual moguda per la curiositat vaig buscar i aprendre a utilitzar un programa que es va esmentar a classe i que ara utilitzo asiduament i la de la Il·lusió de la tecnologia, on vaig  buscar i elaborar la informació que des del meu punt de vista vaig considerar encertada.

   4 . Reflexió

Personalment, considero que les dues primeres preguntes han estat una reflexió sobre quelcom que ja havíem fet i que repassant articles i antigues entrades es podia respondre. Més enllà d’això estava l’aportació personal que he cregut convenient de fer-ne, ja que per a mi, un canvi en l’educació, tant pel que fa a les TIC com pel que fa a la interactivitat és molt necessari i és una causa en la qual no només estic a favor sinó que tracto i tractaré de portar-la a la pràctica. Per tant, tot i que ja havia reflexionat sobre això m’ha anat bé fer una síntesis de les meves idees principals.

En segon lloc, i respecte a la pregunta 3 aquesta m’ha semblat molt enriquidora i interessant, ja que no m’havia parat a distingir i diferenciar unes entrades de les altres segons els seus usos. Crec que ha fet que reflexioni sobre quines són les condicions necessàries per tal de que es donin uns o altres i de què signifiquen per a mi.

De TIC a TAC, el difícil tránsito de una vocal.

Aquest article de la Juana María Sancho Gil comença per situar legalment el que està  fonamentat vers l'aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Així doncs, s'estipula com a responsable últim d'estimulr l'ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en educació a la Direcció General d'Innovació. En aquest sentit té les següents funcions: fixar els criteris i els objectius; planificar i avaluar l'aplicació de les TIC en educació; proposar el contingut dels materials basats en les TIC per a l'àmbit educatiu; i programar, executar i avaluar programes de formació en matèria TIC en l'àmbit educatiu. L'autora explica que d'aquesta manera queda, doncs, reflectit que l'ús de les TIC ja de per se representa una innovació, tot i que no té perquè necessàriament així. El problema rau, doncs, en com poden esdevenir les tecnologies, tant modernes i sofisticades, en instruments reals per a l'aprenentatge i el coneixement.  

Es conceben les TIC com la quinta essència de la innovació educativa sense tenir en compte el context, la cultura, les pràctiques establertes, els sistemes de sentit comú, les relacions de poder, la por a canviar, etc i un seguit d'elements que influeixen i configuren a la pràctica educativa, tant si ens agrada com si no. 

D'una banda, cal destacar que les generacions nascudes a partir de 1980 són les primeres que han crescut en un context en el qual les tecnologies digitals formen part de la seva vida quotidiana. No obstant, en el conjunt de països de l'OCDE, més del 50% del professorat té més de 40 anys. Aixó significa que aquests van realitzar la seva formació en el context de la dictadura franquista, cap als 60 i 70. Tot i així formen part del món digital, un món al qual no pertanyen, no entenen i els produeix diferents temors. 

És necessari emfatitzar que el quid de l'ensenyament i l'aprenentatge ja no es transmetre allò que un sap sinó possibilitar que l'altre pugui aprendre. Per tant, trobem que qui hauria de guiar, acompanyar i plantejar desafiaments als alumnes no només els hi manquen habilitats i capacitats sinó que, a més, els hi produeix un cert temor, tot descofiant i rebutjant el món digital. 

D'altra banda, aquest canvi profund suposa per a l'educació un repte sense precedents. El professorat s'esta formant amb una mentalitat bancària (Freire, 1985) que reforça la idea de que només pot ensenyar qui sap, qui domina i que no es pot aprendre alhora que s'ensenya. En aquest supòsit trobem les següents creences: que tot allò acumulat en la formació inicial servirá per a realitzar la tasca docent i, per tant, qualsevol cosa que no segueixi aquests plans significará caos i descontrol; que no es pot ensenyar res nou si abans no s'aprèn i es domina. En conseqüència, s'obliga a aprendre a l'alumne tan sols allò que el professor sap i no allò que està interessat en aprendre. 

En tercer lloc, i tenint en compte l'expressat en els apartats anteriors, hem de crear relacions on les persones apreneguin juntes, encara que una tingui una major responsabilitat per haver d'orientar i guiar i seduir als altres. Per tant, hem de ser conscients que si el professorat no es capaç de continuar aprenent difícilment serà apte per ensenyar, la qual cosa resulta crucial per contribuir a la transformació de les tecnologies digitals en instruments d'aprenentatge i construcció del coneixement. 

En quart lloc, s'explicita que les TIC podrien millorar considerablement l'educació si fossin utilitzades de forma adequada i si els educadors empressin tot el seu potencial. No s'ha de creure que les TIC milloren l'educació perquè assoleixen algun tipus d'aprenentatge, ja que tot mitjà educatiu pot aconseguir una millora en algun tipus d'aprenentatge. Tampoc s'ha de considerar que les TIC són el substitut del llibre, aprendre consisteix en escolar i el coneixement es troba en el llibre/TIC. 

Com a conclusió es desprèn que la transformació de les TIC en TAC sembla virtualment impossible si en introduir les primeres es deixa de banda la resta del sistema organitzatiu de l'ensenyament i la pràctica docent en les mateixes condicions. 

Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV.

El següent article de Silvia Guillamón i Jorge Belmonte (2008) parla sobre la necessitat d'educar, tant a joves com a adults, sobre el que ens transmeten diàriament els mitjans de comunicació, concretament en relació als estereotips de gènere. Cada dia les persones veuen la televisió i es fan consumidores de discursos portadors de desigualtats respecte als rols femenins i masculins.

La primera idea més destacable és el fet que educar la mirada únicament significa fer conscients a les persones d'allò que consumeixen i de la posició que volen tenir com a espectadors, ja que a través dels programes televisius les persones acaben per conformar la seva pròpia identitat. El motiu és simple: els mitjans de comunicació són un dels agents socialitzadors més importants per a les persones i funcionen com a constructors de la suposada realitat. Així doncs, tot allò que surt per televisió acaba per normalitzar-se i prendre's com quelcom natural per a gran part de la societat.

En aquest sentit hem d'estar molt alertes ja que mitjançant aquests es pot (i es fa!) una transmissió d'ideologies, valors, costums, etc que són entesos per les persones com allò que han de fer perquè la televisió és el reflexe de la realitat. Per tant, cal posar èmfasis en analitzar i detectar les configuracions i estereotips de gènere que dels mitjans se'n deriven. Com ja he dit no només per ser conscients d'allò que s'està transmetent sinó també per saber si realment es això el que volem. 

En segon lloc, l'article reflexiona sobre el concepte d'estereotip de gènere, el qual es defineix com un conjunt d'idees sobre els gèneres que afavoreixen l'establiment de rols arraigats en la societat, és a dir, els estereotips són allò que es considerat com a tipíciament normal, tot i que no té perquè ser el millor o el que tothom desitja. D'aquesta manera, se sol atribuir a les dones el treball domèstic, la cura de les persones i uns trets relacionats amb la tendresa, la debilitat, l'emotivitat, etc. Per contra, allò masculí està més relacionat amb allò públic i amb una cultura patriarcal que fomenta valors tals com l'agressivitat, la competitivitat, l'acció, el risc...Tots aquests discursos legitimen les desigualtats i polaritzen els gèneres.

En raó de tot això, el text analitza en profunditat un seguit de sèries de ficció emeses en televisió al 2007 en les quals es donen aquests estereotips de gènere de forma clara i concreta.Cal destacar que les sèries estan ambientades en el present i que tracten de representar la vida quotidiana, tot mostrant als personatges en relació als àmbits familiars, socials i laborals.

En general, existeix un cert equilibri respecte al nombre d'homes i dones que hi apareixen en el programa. No obstant, la major part de les series estan centrades en la separació entre sexes, tot representat una lluita de poders que incideixen directament en la representació de les característiques pròpiament masculines o femenines abans esmentades. La tendència és simplificar la diversitat i dicotomitzar els personatges, a més, és aquest el principal recurs per cercar l'humor.

Respecte a l'àmbit laboral, en tant en quant analitzes i questiones quines professions tenen homes i dones arribes a la conclusió que, les dones que sí tenen feina, perquè moltes són únicament mestresses de casa, desenvolupen treballs "típicament" femenins i a més acostumen a tenir rangs inferiors o menys competència en aquelles que no són tan típiques de la feminitat.

Com a últim punt i també molt destacable és el fet que quan algun dels personatges sobresurt del seu rol típicament femení o masculí és vist com quelcom estrany i que cal solventar immediatament. Per exemple, el questionament de la masculinitat per la realització o les actituds d'homes més atribuides a les dones, és a dir, que, generalment, es representa un paradigma heterosexual, tot menyspreant altres rols i donant a entendre que la homosexualitat es troba més a prop del món femení que del masculí en el cas dels homes i a la inversa en el cas de les dones. Aquesta paradoxa configura les representacions que les persones tenen sobre les persones homosexuals i, fins i tot, les de les pròpies persones hoosexuals, com si només poguessin ser així. 

Com a conclusió s'estableix que malgrat l'aparença de modernitat, aquestes series són portadores d'un discurs reproductor de les desigualtats i del sistema patriarcal. És necessari fer una reflexió en profunditat d'alló que realment volem i d'alló que en realitat estem transmetent. Tot i que la televisió es entesa com una representació de la realitat crec que, per norma general, opera el cas contrari, és a dir, la realitat és una representació del que consumim per televisió. 

Així doncs i com a reflexió de tot el que acabo d'exposar em sorgeixen diferents inquituds i dubtes. En primer lloc, hem d'estar segurs de si realment volem transmetre aquests valors a totes les generacions venedires i si som plenament conscients de les conseqüències que poden comportar. En aquest sentit també cal preguntar-se: Són les persones adultes conscients d'aquestes ideologies sota la inocuitat d'una simple sèrie de televisió?

En segon lloc, en referència a l'àmbit laboral cal que estem alerta amb la realitat que es mostra. S'ha de reconèixer que les dones encara estan molt menys valorades que els homes en molts àmbits laborals, a més de l'existència del sostre de vidre. Així doncs, perquè hem de continuar reproduint això? Que no veiem que això fa que les dones acabin per aprendre inconscientment que no poden assolir determinats llocs de treball o que són molt menys competents que els homes per assolir determinats llocs o rangs de treball? 

D'altra banda, com ja he dit, el que surt als mitjans de comunicació acaba esdevenint com a natural i normal. No només ens hem de questionar si és aquesta normalitat la que volen generar sinó també si volem generar qualsevol normalitat. És necessari inocular normalitat, no podem simplement ser lliures per ser i actuar tal com som? 

En definitiva, cal que cada individu a nivell personal analitzi i reflexioni sobre allò que creu i sobre allò que vol, que prengui consciència dels problemes reals de violència de gènere i que les combateixi fent de l'educació la seva arma. Per finalitzar, us deixo un vídeo sobre una nena que sembla que té les coses molt clares.

Pedagogía de l'interactivitat

Aquest article d'en Roberto Aparici i en Marco Silva ha estat, des del meu punt de vista, molt enriquidor i útil per entendre el necessari canvi que ha d'assumir l'educació en totes les seves dimensions. A més a més, també ens ha servit com a marc teòric del nostre projecte, ja que hem volgut basar-nos en una metodologia interactiva per realitzar el nostre curs formatiu. Volíem superar el vell paradigma de l'educació transmissiva i centrar-nos en un ensenyament que permetés la reflexió, la col·laboració, en definitiva, l'aprenentatge significatiu. 

El text comença parlant sobre com a la major part de cursos i formacions s'empra la metodologia transmissiva, la qual no té en compte la col·laboració ni l'aprenentatge constructiu i connectat. Malgrat la innovació que suposa l'educació on-line, aquesta tampoc sembla capaç d'utilitzar una metodologia diferent, i acaba per caure en els mateixos tòpics. Així doncs, es necessari desenvolupar un aprenentatge que sigui autogestionat pels propis alumnats, perquè és d'aquesta manera que s'acaba produint un aprenentatge vertader. Aquest nou aprenentatge ha de ser confeccionat per part de tots i totes, ja que no hi ha ningú que posseeixi tot el coneixement social i cultural necessari. 

En segon lloc, s'explicita la diferència entre un model <<feed-back>> i un model <<feed-feed>>. El primer, suposa un reforç dels missatges de la font d'informació i reprodueix el camí i les pautes de l'emissor, és a dir, està articulada des del punt de vista del docent, qui controla l'acte educatiu i no prén en consideració a la resta de participants. El segon, considera que tots els participants s'han d'alimentar uns dels altres, cal que es formi un connexió entre tots els interactuants on no s'estableixin divisions de cap tipus. Aquest segon model considera que tots els participants tenen la capacitat de crear continguts i de interrelacionar-se. 

Tanmateix, la xarxa es presenta com un sistema obert als participants que permet la autoría i la co-creació en l'intercanvi d'informació i la construcció del coneixement. Per tant, la web és un mitjà pel model feed-feed, on es permet la immersió i la manipulació de tots els continguts, més enllà de les relacions espaials i temporals a les quals es veuen sotmesos els mitjans tradicionals. Així doncs, la xarxa genera un canvi profund basat en: 

- Un ecosistema d'emissors que no envien els seus missatges de forma unilateral. 

- El missatge és obert, manipulable, dinàmic, palpable...

- Transformació del paper del clàssic receptor. 

Per tal de desenvolupar un model d'aquestes condicions es requereix d'una participació completa i que, per donar-se aquesta, necessita alhora de connexió, solidaritat, compromís i col·laboració entre tots els membres de la comunitat. Totes aquestes idees transformadores generen dubtes i pors, tant a docents com a discents, per això és imprescindible temps per tal de que assumeixin que tots som productors, realitzadors i autors del coneixement. 

En tercer lloc, s'observen quins haurien d'estar els principis de la interactivitat, ja que aquesta està basada en: 

- La participació - intervenció: intervenir en el contingut de la informació o modificar el missatge. 

- Bidireccionalitat - hibridació, és a dir, co-creació 

- Permutabilitat - potencialitat. 

En últim lloc, es parla del paper que jugaria el professor, ja que aquest ha d'oferir un camp de possibilitats, de camins oberts i d'espais per construir, però sempre sense perdre de vista la coherència amb la seva opció crítica però obert a ampliacions i modificacions proposades pels alumnes. Per tot això cal que el professor tingui un alt grau d'humilitat. La seva responsabilitat és la de mediar en la construcció d'una forma diferent de pensament que qüestiona, fins i tot, la seva pròpia professió. 

En conclusió, existeixen quatre grans diferències amb l'escola que cal salvar; l'escola reconeixe l'autor individual mentre que la cultura participativa en la xarxa parla de coautoria i intel·ligència col·lectiva; l'escola prima allò racional per sobre de l'emocional, ans al contrari que a la xarxa; l'escola es basa en mostrar veure i definir mentre que a la xarxa es parla de simulació i immersió; l'escola es centra en el mestre, el currículum i el llibre com veritats inamovibles quan la xarxa es un inmens arxiu, una biblioteca de sabers diferents i inconmesurables. Així doncs, la pedagogía de la interactivitat busca que tots aprenguem amb tots en un context d'incertesa que requereix d'un esforç de re-creació, d'invenció per part de tots i totes, amb el diàleg i la participació com a motors principals. 

Docència virtual i aprenentatge autònom: algunes contribucions a l'espai europeu d'educació superior.

El següent article també ha estat escrit per l'Alejandra Bosco i aquest busca descriure i analitzar els casos on es fan servir les TIC amb resultats positius d'innovació. M'ha resultat un article interessat ja que analitza en profunditat alguns projectes que s'han portat a terme a l'àmbit universitari, així com els seus punts forts i dèbils.

En primer lloc, cal especificar que tot i que intervenen multitud de factors i fenomens complexes, la digitalització de la informació basada en l'ús de la tecnologia informàtica representa la gran revolució tècnico cultural del present, alhora que, en conseqüència, suposa una oportunitat per tal de transformar les formes típiques i tradicionals d'ensenyament. Així doncs, els grans reptes amb els quals es troba l'educació en aquests moments són: la integració de les noves tecnologies en el sistema i cultura escolar, la reestructuració de les finalitats i els mètodes d'ensenyament, l'extensió de la formació a través de xarxes d'ordinadors, la revisió i replantejament de la formació ocupacional vers les noves exigències sociolaborals impulsades per les noves tecnologies i el desenvolupament d'accions d'educació no formal.

Totes les universitats han portat a terme iniciatives que impliquen l'ús de les TIC ja sigui en gestió, docència o investigació. No obstant, la presència i ús d'aquestes es molt diferent segons la regió, tot i que van en augment. Els avenços més destacats són la creació i expansió de universitats obertes com la UOC i la UNED. En sí, les tendències apunten a una intensificació en l'ús de les TIC especialment a l'àmbit universitari per les següents raons: intensificació de la cooperació entre institucions, diversificació dels mecanismes d'accès a la formació, ampliació de la oferta acadèmica i alteració de la seva estructura acadèmica i de gestió.

A l'article s'expliciten, així mateix, els objectius plantejats en la Declaració de Bolonia, els quals són:

- Adoptar un sistema de titulacions comprensible i comparable per promoure les oportunitats de treball i la competitivitat internacional.

- Basat en dos nivell, el primer pertinent per al mercat de treball europeu i el segon vinculat a les titulacions de postgrau.

- Fomentar la mobilitat.

- Establir un sistema comú de crèdits per fomentar la comprabilitat dels estudis i promoure la mobilitat.

- Impolsar la cooperació europea per garantir la qualitat.

- Promoure la dimensió europea de l'educació superior.

Totes aquestes premisses concluen en la posada en pràctica de processos d'innovació curricular on la organització de la docència estaria més relacionada amb el desenvolupament d'activitats que no en l'assistència a classe, on el coneixement s'hauria de construir a partir d'aquestes activitats i on l'avaluació seria únicament l'argumentació d'aquestes. Però tot això suposa molts canvis en tots i cadascun dels elements que conformen l'acte educatiu:

- Major protagonisme de l'estudiant.

- Formació basada en el desenvolupament de competències.

- Adquisició d'eines d'aprenentatge per part de l'alumnat.

- Desenvolupament de nous coneixements i habilitats per part del professorat.

- Incorporació de les TIC als processos d'E-A.

- Comunicació interpersonal i treball en equip.

En segon lloc, s'explica de forma extensa i clara el projecte EVAINU (Nous Entorns d'Aprenentatge i Innovació en la Universitat del Present-Futur) que va ser financiat per la UAB i que va constituir una primera aproximació a l'estudi de l'ús de les TIC en el desenvolupament de la docència universitària. Així mateix, la finalitat de la investigació pròpiament dita és la identificació de noves modalitats d'impartir formació en la universitat que involucraran l'ús de les TIC.

La hipòtesis es centra en que la integració de les TIC en els processos d'ensenyament i aprenentatge no necessàriament suposen una millora d'aquests processos. En l'estudi s'analitzen diferents carreres universitàries i també diferents assignatures.

Els principals resultats d'aquest són que el desenvolupament de materials específics per a la docència ha suposat una gestió diferent del procés d'E-A, i tot i que el professorat i l'alumnat reconeixen els seus avantatges, com ara el fet de comptar amb un contingut molt més organitzat, així com la revisió en profunditat de tots els continguts i mètodes, aquests han donat resposta, en gran mesura, a la necessitat de reemplaçar les tradicionals classes universitàries en general de caràcter expositiu.

D'altra banda, un segon resultat ha estat el desenvolupament d'estratègies didàctiques més centrades en l'estudiant, qui passa a ser receptor actiu del coneixement alhora que el professor es un facilitador d'aquest aprenentatge. Cal que els docents abandonin el seu paper convencional de proveedors per convertir-se en qui crea les condicions i l'entorn adequat perquè l'alumne desenvolupi les seves competències d'autonomia i iniciativa. En l'estudi es veu clar que la gestió electrònica de la informació i la comunicació apunta als nous rols que s'han de donar entre discents i docents.

En tercer lloc, i com a conclusions, s'estableix que tots dos resultats fan viable el desenvolupament d'un aprenentatge més autònom, és a dir, més actiu, compromés i significatiu. A més, els materials i estratpegies permeten la pròpia reflexió sobre el procés d'ensenyament. Els principals problemes es que es continua pensant en clau pressencial, que el professorat gairebé no té la formació suficient per desenvolupar propostes tecnològiques alternatives i tampoc disposa d'habilitats per al desenvolupament de materials que aprofitin el caàcter interactiu dels recursos digitals.

En conclusió, encara es necessiten desenvolupar més accions que impliquin: un major recolzament institucional a aquest tipus d'innovacions docents i un major incentiu a la formació docent.

De la suposada relació entre tecnologia i innovació educativa: quan les TIC milloren l'educació?

En aquest article de l'Alejandra Bosco, s'explicita que es allò que anomenen tecnologia educativa i quins són els seus origens. Tanmateix, també es posa de manifest com millorar l'educació a partir de la tecnologia. Aquest text m'ha agradat perquè comprén els origens i les diferències entre els termes tecnologia, educació i innovació, la qual cosa es necessària i imprescindible per enfocar l'educació d'una forma viable, eficient i eficaç.

En primer lloc, s'exposa com la tecnologia ha millorat la nostra vida i, en conseqüència també ha millorat l'educació amb la creació del terme tecnologia pedagògica. Bàsicament del que es tracta es de controlar el procès educatiu, tot preveint els seus resultats i l'eficàcia d'aquests. Així doncs, el procés d'innovació passa a ser l'elecció del mitjà més efectiu per arribar a una finalitat, amb la premissa de la utilització de l'instrument més nou ja que se suposa que aquest aportarà millors resultats. 

En aquest apartat també es fa incidència sobre la importància que li donem a la ciència i a la tecnologia, les quals solen ser inquestionables i tota la societat es sotmet als seus designis tant si són o no millores substancials. No obstant, hem de tenir en compte que la ciència i la tecnologia no són neutrals sinó que són construccions socials que, a més, han anat evolucionant no en base a millores sinó en base a la persuasió, avaluació i la força. Dit d'una altra manera, sempre hi ha hagut múltiples possibilitats però s'han acabat per imposar aquelles que en un determinat moment aprofitaren o crearen certes condicions per tal d'imposar-se, per tant, no sempre equivalen a avenços. 

Tanmateix, les tecnologies artefactuals, organitzatives i simbóliques no estan exemptes d'un context social i cultural, que fan que tingui un o altre aspecte o característica. Així, aquestes acaben per incidir en la vida i la organitazió social, i s'obtenen diferents resultats amb dependència del context. 

En segon lloc, el text explicita en quins casos les TIC milloren l'educació. Tot i que resulta difícil trobar un concepte unívoc d'innovació es distingueixen tres aspectes sobre els quals recauen les millores o novetats: 

- L'ús de nous materials o recursos 

- L'ús de nous enfocaments d'aprenentatge, activitats o estratègies

- L'elaboració de noves teories pedagògiques relaciones amb noves polítiques o programes

Generalment, en parlar d'innovacions curriculars es fa referència a la primera característica, tot i que les altres dos són igual d'importants, ja que són finalment aquestes les que donen un o altre valor a l'ús de qualsevol artefacte. 

El domini cognitiu o ús intel·ligent d'aquestes eines implica un ús professional i contextualitzat de les TIC, tot passant alhora per un domini intrumental o tècnic de la tecnologia, encara que sigui a nivell bàsic. Aquest mateix inclou des de l'accès a fonts d'informació fins al desenvolupament de les TIC en el propi camp de coneixement. No per casualitat aquest ús intel·ligent també involucra l'alumnat, qui ha de donar sentit a la informació presentada en diferents llenguatges i suports, així com ser receptius actius de missatges. En conseqüència aquests seran més crítics amb el seu context i desenvoluparan diferents formes d'expressió. En definitiva, es millor promoure un ús reflexiu per sobre d'una forma reproductiva. 

Cal que el professorat organitzi el contingut i les tasques a partir de dissenys oberts, que tot i ser font d'ambiguitat i risc poden ajudar a construir significats sobre el contingut proposat en un determinat projecte de treball. La premissa és: ensenyar es facilitar l'aprenentatge. Tant docent com discent són protagonistes i tenen dret a escollir que s'estudiarà i com. 

Per últim, es presenta un decàleg amb suggerències sobre com contribuir a ús cognitiu de les TIC:

1. Allò rellevant ha de ser sempre allò educatiu, i no pas allò tecnològic.

2. L'ús d'ordinadors a les aules no et millor o pitjor docent, així com tampoc augmenta la motivació ni el rendiment dels alumnes. 

3. El mètode juntament amb les activitats planificades són les que promouen un tipus o altre d'aprenentatge. 

4. Les TIC haurien d'emprar-se de forma que l'alumnat aprengui fent coses amb la tecnologia. 

5. Les TIC haurien d'utilitzar-se tant com a recursos de recolzament per a l'aprenentatge acadèmic com per a l'adquisició i desenvolupament de competències específiques. 

6. Promoure tant les tasques intel·lectuals com socials. 

7. Fomentar tant el treball individual com el cooperatiu.

8. Cal fer explícit no només l'objectiu i contingut de l'aprenentatge curricular, sinó també el tipus d'habilitat tecnologica que es vol promoure. 

9. Evitar la improvisació. 

10. Les activitats d'utilització dels ordinadors haurien d'estar integrats i ser coherents amb els objectius i continguts curriculars que s'estan ensenyant. 

En conclusió, la innovació tecnològica no té perquè significar necessàriament millora educativa. Cal tenir en compte molts factors i ser conscients de l'ús que li donem a aquests artefactes, tant per part dels alumnes com per part del professorat. Tanmateix, cal pendre en consideració diferents aspectes i concepcions sobre les noves tecnologies i l'educació abans de la seva posada en pràctica.